16-12-1997.Anàlisi de la setmana del 8 al 14 de desembre de 1997 del Servei Analítico-informatiu de la XARXA BASCA ROJA.

COL.LABORACIONISTES MAL PENEDITS: ARDANZA, EL GENUFLEX D'AJURIA ENEA I ELORRIETA, L'ERRAT ENSUPERBIT. (El memorable cas dels pusil.lànims "aprovechateguis" i infiltrats del "tercer espai" davant la furiosa injustícia espanyola rampant, mentidera i alienant). PRIVAT.

Se sap titella però fingeix independència. Se sap mediocre però fingeix subtileses i profunditats. Se sap agenollat però fingeix gallardies. Se sap submís a l'estranger però es fingeix patriota. Se sap acomiadat sense preavís però es fingeix aconseguidor i triomfant. Se sap claudicant però es fingeix ferm i conseqüent. Se sap sistemàticament errat si profetitza però es fingeix decent. És la trista i grollera caricatura d'ell mateix.

D'Ardanza parle. Del col.laboracionista parle. Del genuflex d'Ajuria Enea parle. D'eixe que diu ser i anomenar-se president d'Euskadi quan només és el gauleiter del terç bascongad de l'Euskal Herria trossejada pels estrangers als que serveix i amb els que hi col.labora.

No falla. Passa cada cop que el Rei que el dictador feixista espanyol Franco nomenà visita el terç bascongad d'Euskal Herria. Cada cop que això passa succeeix que José Antonio Ardanza, pomposament i falsa titulat lehendakari (president) d'Euskadi, s'agenolla als peus de Joan Carles I d'Espanya.

La genuflexió, l'agenollament, d'Ardanza es fa dissimuladament però clara. Un dantzari balla un aurresku en honor del visitant i, com és costum, llança a l'homenatjat la seua txapela (la seua boina, el barret basc). Ineluctablement, els reflexos de Joan Carles I d'Espanya fallen i no aconsegueix agafar al vol la txapela. És aleshores que Ardanza, alhora veloç, lacai i súbdit, s'agenolla als peus del monarca espanyol per recollir la txapela i donar-li-la a la mà.

No se sap si l'errada repetida dels reflexos de l'espanyol està pactada. No se sap si es tracta d'una delicada forma de fer semblar casual la pleitesia. Però el fet és que vegada rere vegada es produeix la fotografia d'Ardanza agenollat. Potser perquè en una pròxima edició dels obligatoris llibres d'Història d'Espanya il.lustre, en actualitzar-la, la frase repetida -i per repetida evidentment falsa- de les cròniques dels reis visigods d'Espanya: ET DOMUIT FEROCES VASCONES ("i dominà els feroces bascos")?

El record de la treta grega del Cavall de Troia (un regal que assetja en el seu ventre el desastre per a l'ingenu que l'accepta) inspirà en l'antiguitat clàssica un avís xifrat per a imprudents: cal témer els grecs, sobretot si vénen amb regals (timeo danaos et dona ferentes). José Antonio Ardanza no ha aprés aquesta màxima. No ha estat ni estarà mai alerta si els nostres "grecs d'avui", els dominadors estrangers, FINGEIXEN fer-li regals a Euskal Herria.

José Antonio Ardanza és un col.laboracionista. En la França del Vichy hauria estat Petain o Laval. Igual que ells, usa els seus policies "cipayos", els seus policies indígenes, per lliurar els seus compatriotes resistents a mans de la justícia estrangera. Com ells, es menteix a ell mateix que és impossible resistir a la dominació estrangera, que és millor ser "parcialment lliures", "parcialment autònoms", "parcialment sobirans" que intentar ser lliures i autònoms i sobirans de veritat.

Aquest diumenge que redacte aquesta anàlisi s'han publicat en dos diaris (EL MUNDO i DEIA) dues àmplies entrevistes amb Ardanza. (1). Dues tristes entrevistes que el retraten com el que és: un col.laboracionista que intenta desanimar els resistents que lluiten per la llibertat d'Euskal Herria. Les he llegides amb fàstic i han desencadenat en la meua memòria un llampegant record de fa gairebé tretze anys.

24 de gener de 1985: Ardanza és elegit lehendakari en segona votació, per majoria simple, al Parlament de la Comunitat Autònoma Basca. Menys de quinze dies després la revista TIEMPO (número 143 del 4 al 10 de febrer de 1985) titula i encapçala així l'entrevista que li fa al flamant lehendakari:

"ARDANZA, UN GERENT PER NORMALITZAR EUSKADI". En només uns dies, José Antonio Ardanza ha fet tot el que no ha volgut fer Carlos Garaikoetxea. Si s'acompleix la lletra del paper signat amb els socialistes, el nou lehendakari PASSARÀ A LA HISTÒRIA COM EL PRESIDENT QUE VA CONVERTIR EUSKADI EN UN TROS D'ESPANYA".

Les majúscules d'aquesta última frase les he posades jo. Fa deu anys ja em semblava tan important aquesta frase com per dedicar-li aleshores tot un subcapítol del meu llibre "L'escisió del PNB. EA, HB, ETA i la deslegitimació de l'Estat espanyol a Euskadi Sud". Escrivia jo aleshores el que segueix:

"CONVERTIR EUSKADI EN UN TROS D'ESPANYA", aquesta és la missió històrica que els espanyols esperen que duga endavant el Lendakari José Antonio Ardanza. La fórmula és farcida de suggerències, d'implicacions. Els que l'encunyen no són (o són?) conscients que dir que cal convertir Euskadi en un tros d'Espanya és dir que encara Euskadi no és Espanya". (2)

Sembla evident que Ardanza no ha aconseguit acomplir aquella missió històrica i que Euskal Herria no és un tros d'Espanya. Almenys no n'és un tros PACIFICAT. Si més no és, com l'aldea gala d'Astèrix i Obèlix, un tros QUE RESISTEIX. Ho reconeix Ardanza en l'entrevista a EL MUNDO: "Em sent d'alguna manera frustrat en veure que després de ser 13 anys lehendakari, i en faré 14, no acabem de reconduir el problema intern de la violència".

Ardanza és molt conscient que perquè ell fora lehedakari (i perquè fera la política que ha fet) van trencar el seu partit. En la mateixa entrevista diu: "jo sóc fill d'una duríssima lluita i sóc conseqüència d'una circumstància que fou l'escisió, la fallida, el trencament del nostre partit". Sap també, encara que no ho reconega, que el PNB va pagar el preu terrible de la seua escisió PERQUÈ ell fingís dirigir des de la seua trona de pseudopresident de la Comunitat Autònoma Basca la traïdora i falsa política que el PNB ha executat pel que fa a l'Estatut. Política falsa i traïdora que també s'expressa i es desvela en aquestes dues entrevistes dominicals seues esmentades.

Ardanza hi afirma i hi reconeix totes aquestes coses:

1. Que "el nacionalisme, almenys el que representa el PNB, no és estatutari, és nacionalista";
2. Que "l'estatut és un camí que ens ha semblat adequat ací i ara en aquest moment històric";
3. Que com el 1979 no podien proclamar la independència ("De qui, com, això com es fa, si ningú no ho accepta?)" "vam haver de fer un pas, el de l'Estatut";
4. Que l'Estatut "No hauria de ser una utopia, perquè és una llei bàsica";
5. Que "Està tenint dificultats en el seu desenvolupament";
6. Que "el desenvolupament d'aquest Estatut no ha estat lleial";
7. Que la resposta de Madrid és "els tindrem marejants, anem cinquanta a dos, a poder ser cent, i mentrestant es tragaran aquesta altra aspiració" (la de superar l'Estatut, la de la independència i la sobirania d'Euskadi);
8. Que no "és possible formular una alternativa a l'Estatut";
9. Que "el que no veig en aquests moments és la possibilitat que puguem fer un pacte que en millore l'actual (Estatut) perquè no hi ha consens suficient".

I, el que és decisiu: QUE ENCARA NO S'HA PRODUÏT "que Madrid diga que respectarà allò que els bascos decidesquen".

Un dels seus entrevistadors (Mariano Ferrer) li diu: Pregunta.- Vostè exigeix que ETA escolte la majoria. Però en el tema dels presos Mayor Oreja no atén la majoria basca refrendada al Parlament. Vostè ha dit recentment que ja no hi ha excuses". Ardanza respon que "No hi ha excuses per a no plantejar d'una altra manera la política penitenciària". L'entrevistador replica: "Excuses no, però sí tots els terminis del món. No sembla que se'ls acabe mai la paciència".

I ALESHORES ARDANZA ES RETRATA I RETRATA EN ELL LA TRAÏCIÓ I LA CLAUDICACIÓ DEL PNB:

"L'entenc perfectament però, on és l'alternativa a la paciència? Marxar a la muntanya i agafar les pistoles amb ETA? No, veritat?".

És a dir: l'alternativa d'Ardanza, l'alternativa del PNB, és no tenir alternativa a la submissió, a l'obediència, a la resignació davant la injustícia i la burla i l'estafa i la mofa i la befa de la dominació espanyola.

Cal estranyar-se del fet que Ardanza duga a l'extrem la seua infàmia vanagloriant-se de: "NO HE DE FER RES EN DEFENSA D'HB, NI HO FARÉ".

La qual cosa em du directament a la qüestió dels qui sí SEMBLAVA que volien fer coses en defensa d'HB.

Dia a dia s'aprofundeix i es revela la distància entre la formació social basca i la formació social espanyola. Dia a dia ho revelen les enquestes, fins i tot les trucades. El dissabte 13 LA VANGUARDIA en publicava una en la que hi havia aquestes dades (3):

1º) Set de cada deu súbdits de l'estat espanyol (el 73%) "consideren justa la condemna de 7 anys de presó als dirigents d'HB per difondre un vídeo propagandístic d'ETA".
2º) Set de cada deu bascongads (el 71%) "és partidari que els presos d'ETA siguen traslladats a presons pròximes al País Basc".

Entre el 73% dels súbdits de l'estat espanyol als que els semblava justa la sentència del Tribunal Suprem d'Espanya que ha posat a la presó tota la direcció d'una força política legal, no hi havia evidentment les direccions i els militants de les forces sindicals que havien decidit convocar i realitzar una manifestació a Bilbao el dissabte dia 13 i una aturada de dues hores el dia 15. Ambdós actes en protesta per la sentència condemnatòria de la Mesa Nacional d'HB. Convocatòria que es recollia i elogiava com a merescuda en l'anàlisi de la setmana passada d'aquest Servei Analítico-informatiu de la XARXA BASCA ROJA.

Al llarg dels quatre primers dies d'aquesta setmana s'anaren succeint adhesions a aquesta convocatòria i promeses d'assistència a la manifestació i de participació en l'aturada. Així, el dijous EGIN podia encapçalar la seua portada dient que "Representants d'EA i IR estaran en la manifestació. L'EBB es queda fora, encara que edils jeltzales criden a la mobilització unitària". El divendres EGIN publicava les explicacions que donaven del per què estarien a Bilbao en la manifestació gent com José María Gorordo, dirigent d'Iniciativa Ciutadana Basca (ICV, força electoral importantíssima al municipi de Bilbao), el president d'Eusko Alkartasuna de Biscaia i alcalde de Bermeo Goienetxea i el parlamentari d'EA Sabin Intxaurriaga, el membre de la Presidència d'IU/EB Oskar Matute, el coordinador d'IU/EB de Guipúscoa, el col.letiu Ekaitza d'IU/EB, etc., etc., etc.

Un article signat per Mariano Ferrer i dos professors de la UPB explicava el mateix divendres aquestes mobilitzacions contra la condemna a HB. Començava així:

"L'ambient estava preparat per a una condemna; però no per a "eixa" condemna i menys encara per a "eixa" argumentació. Fins i tot l'EBB creu convenient ".

I acaba dient:

"Que els partits (feien referència al PNB, EA i IU no donen suport explícitament a la convocatòria no significa que no passe res. Passa i és bo. La manifestació de dissabte és la prèvia d'aquestes idees". (4)

El que succeeix és que quan aquest número del divendres d'EL MUNDO DEL PAÍS VASCO eixia al carrer JA NO HI HAVIA CONVOCATÒRIA UNITÀRIA.

Perquè el sindicat ELA ja havia avisat la seua gent que desconvocava. Malgrat que encara duraria hores una llarguíssima discussió (des de les sis del matí del divendres 12 fins les primeres hores de la tarda) entre membres de l'Executiva d'ELA, responsables del sindicat agrari majoritari EHNE i els dirigents d'Elkarri Fernández i Aierdi. Que es van mantenir en contacte telefònic amb la direcció de LAB i de la resta de sindicats que havien donat suport a les mobilitzacions anunciades. Llarguíssima reunió, un dels resultats de la qual fou el comunicat conjunt que desconvocava la manifestació del dia 13 a Bilbao i l'aturada de dues hores del dia 15.

Motiu? Segons aquest comunicat el motiu fou l'atemptat comés la nit de dijous pressumptament per ETA. Atemptat que va produir la mort a Irun, davant la casa on vivia, d'un regidor del Partit Popular a l'Ajuntament de Renteria.

El comunicat per desconvocar el van signar els qui havien convocat o s'havien sumat a la convocatòria: els sindicats ELA, LAB, EHNE, ESK-CUIS, STEE-EILAS, el de transport HIRU, el corrent Izquierda Sindicat de CCOO i l'Associació Elkarri. No només desconvocava. També deia que:

"Ratifiquem el nostre ferm compromís de mantenir la cooperació i el treball constructiu i mobilitzador en favor del diàleg, la negociació, la distensió, les solucions polítiques i una pau plena de justícia".

I acabava dient que:

"Amb aquesta finalitat, seguim implicats activament en la tasca de fer realitat de manera urgent el lema de la convocatòria: Konponbidea, demokrazia osoa (La solució, la democràcia plena)".

Però el nucli del comunicat era la referència a l'atemptat, l'expressió de la "commoció humana" que "com tota mort violenta" els havia causat i que aquest fet "és incompatible amb les condicions en les que els convocants plantejàvem la manifestació i l'aturada".

AIXÒ ÚLTIM (que és el més important del comunicat) ÉS EL QUE NO S'ENTÉN NI POC NI MOLT. Perquè, la manifestació i l'aturada no s'havien convocat per protestar contra la iniqua sentència del Tribunal Suprem que condemna la Mesa d'HB, contra la violació de les regles de l'Estat de Dret que aquesta sentència ha suposat i contra el greu precedent que suposa com a limitació de les llibertats?

Sembla que sí. Sembla perquè això és el que havien dit els convocants. I, llavors, com poden haver canviat les condicions de la convocatòria? La sentència era tan iniqua el divendres 12 com el dimarts 9, el dimecres 10 o el dijous 11 o com ho és avui diumenge 15. Què té a veure que la sentència contra la Mesa d'HB siga injusta amb que ETA acometa un atemptat? Què té a veure el culo con las témporas?

Anem a pams. El senyor Elorrieta, secretari general del sindicat ELA, és una notable personalitat. És molt interessant i molt important que el senyor Elorrieta i els seus companys de direcció hagen caigut del cavall en el camí de Damasc. I que després de 18 anys de suportar que el venguen la burra coixa, cega i desdentada de l'Estatut bascongad, després de 18 anys d'aguantar que els prenguen el pèl, se'ls hi burlen i els facen tota mena de barrabassades, hagen entés que ETA i el MLNV (Moviment d'Alliberament Nacional Basc) tenien raó des de fa 18 anys. Des que el 1979 van rebutjar l'Estatut com el que és: una enganyifa, una estafa espanyola als bascos.

Repetesc: està molt bé que el senyor Elorrieta i la seua gent s'hagen penedit de ser tan crèduls i de fer el joc als espanyols, malgrat que hagen tardat 18 anys. Com diuen (aproximadament) els cristians: hi ha més alegria per un pecador penedit que per 99 justos que romanen sense pecar ....eta abar.

Però una cosa és això i una altra que el senyor Elorrieta, ensuperbit pels moltíssims militants que té i pels motíssims vots sindicals que suma, es crega amb capacitat per fer i desfer segons el seu desig i al seu caprici.

Una altra cosa és que diga l'estupidesa que "ETA sobra i destorba". Exactament el contrari del que pensen i senten i proclamen diversos (entre tres i cinc) centenars de milers de bascos. Precisament els que porten encertant els 18 anys que portava errant el senyor Elorrieta.

EL problema és si al senyor Elorrieta li han pujat al cap els efluvis d'aquest "porro" de mala marca que és el "tercer espai" basc. Efluvis propiciats per aquests servidors de les tàctiques contrainsurgents ianquis anonenats Elkarri.

A Euskal Herria no hi ha més que un tercer espai: el de l'Alternativa Democràtica d'ETA. Que és el tercer espai, el lloc de trobada, entre els objectius programàtics d'ETA i el MLNV (la independència d'Euskal Herria i la destrucció en ella del Mode de Producció Capitalista per iniciar amb una República Socialista el camí envers el comunisme) i els objectius assimilacionistes espanyols. Lloc de trobada basat a concedir al poble basc el vot i la decisió sobre el seu futur.

Aquest és l'únic "tercer espai" real i possible. La resta són tan irreals i fantasmagòrics com els més de cent mil manifestants que va mentir la Televisió espanyola que van desfilar el dissabte 13 per Donostia.

Sàpiga el lector que m'he lliurat per milímetres de caure en la temptació de presumir (obertament i no de la forma retorçuda en què ho faig ara) de que les anàlisis d'aquest Servei de la XARXA BASCA ROJA influeixen en la "cipayada". La raó d'aquesta temptació és que sembla que algun cap de l'Ertzaintza haja legit EL JULIAZO, la meua anàlisi mensual sobre juliol d'enguany a Euskal Herria. Perquè l'Ertzaintza, en quantificar els participants en la manifestació convocada pel Pacte d'Ajuria Enea celebrada a Donostia la tarda del dissabte 13, "informà que la manifestació tenia almenys 1'5 quilòmetres de longitud per uns 20 metres d'amplada i, a causa de la densitat dels participants per metre quadrat, caculà en 50.000 persones l'assistència a l'acte de protesta" (5). Sistema de càlcul que jo vaig usar profusament a EL JULIAZO per criticar la impossible quantificació del mig milió de manifestants antiETA a Bilbao. I sistema de càlcul que ja en la nit del dissabte, en el Teleberri de les 21 hores, usava Euskal Telebista citant expressament la longitud de 1.500 metres per 20 d'amplada de la manifestació per justificar la seua estimació de seixanta mil participants.

Siga perquè m'han llegit o no, me n'alegre que l'Ertzaintza comence a usar la racionalitat en els seus càlculs de manifestants. Encara que discrepe de la seua apreciació de la densitat de participants per metre quadrat. Vaig estar durant dues llargues hores de la tarda del dissabte davant la televisió contemplant les retransmissions de la manifestació, fent el salt d'una cadena a una altra. I no vaig veure aquesta densitat més que en determinats moments i en comptats punts (en eixir del P* de la Concha, p.e.). De manera que el nombre de manifestants devia estar molt més prop dels 30.000 que dels 50.000 que calcula l'Ertzaintza.

De fet, Antena 3 va estar parlant de 30.000 assistents. I l'Agència EFE en va parlar de 30.000 en començar la manifestació. La qual cosa provocà la grollera ira del franquisme reencarnat que comentava la manifestació a Ràdio Nacional d'Espanya. I que airadament va protestar, en directe i a micròfon obert, d'aquestes xifres. I va exigir que foren rectificades, que s'explicara que es referien només a una part de la manifestació. Perquè NO HI PODIA HAVER MENYS DE CENT MIL PERSONES.

"No hi podia haver" menys de cent mil persones PREDETERMINADES pel Govern espanyol com el mínim que es manifestaria. Per això, a les 18'20 hores, ja circulava en l'edició telemàtica a Internet d'EL MUNDO (http) el mentider titular "Més de cent mil persones recorren Sant Sebastià...." per a una "notícia" atribuïda a EUROPA PRESS i EFE que començava amb la curiosa frase següent: "Més de cent mil persones, SEGONS CÀLCULS INICIALS..."

He subratllat les paraules SEGONS CÀLCULS INICIALS per la seua manca de coherència (inicials en finalitzar la manifestació? inicials perquè estaven marcats des de l'inici?) i perquè es repetien mil.limètricament en la també telemàtica edició a Internet de LA VANGUARDIA. Aquestes més de cent mil persones inventades per consigna governamental van ser, evidentment, submissament proclamades per Televisió Espanyola al telediari de les nou de la nit del dissabte.

Els diaris espanyols de diumenge van tornar a evidenciar amb rotunda nitidesa en les seues portades i en el seu interior la seua invalidesa i mutilació professionals, la seua invencible inclinació a la grollera falsificació de la realitat política que arrosseguen com a malaltia senil del franquisme, com a seqüela no curada de la dictadura franquista. Perquè van tornar a presentar xifres de manifestants que no només no coincidien ni s'aproximaven. Sinó que variaven fins el punt que els uns van dir EL DOBLE dels altres.

I així, EL PERIÓDICO DE CATALUNYA parlava de les 50.000 persones quantificades per l'Ertzaintza, les mateixes que eren "més de 50.000, segons dades de la Policia Municipal" per al peneuvista DEIA. Mentre que EL PAÍS, LA VANGUARDIA, l'HERALDO DE ARAGÓN i EL DIARIO DE NAVARRA s'abonaven a "unes 60.000 persones", precisades en el cas dels dos últims a dir en el text "entre 50.000 i 60.000".

El màxim de l'exageració i de l'asèpsia DESINFORMATIVA el va protagonitzar el navarrés Diari de Notícias que en portada va mentir: "TOTS CONTRA ETA. Sant Sebastià va viure ahir la major manifestació de la seua història, en la que desenes de milers de persones (entre 50.000 i 100.000 segons diverses fonts)...". En la seua pàgina 6 "justificà" l'absud en donar alhora com a notícia una xifra i EL DOBLE D'AQUESTA en escriure que:

"L'Agència EFE els xifra (els assistents a la manifestació) en més de 50.000, citant fonts de la Policia. Altres mitjans com EUROPA PRESS, OTR/Pres i Ràdio Nacional, els situaren en uns 100.000".

El que és políticament significatiu és que ja el diumenge 14 Televisió Espanyola insistís en el telediari de les 15 hores en la mentida de les "més de cent mil persones". Quan els seus redactors ja sabien que la majoria de la premsa havia apostat per la meitat o poc més de la meitat d'aquesta quantitat. Dic que és políticament significatiu perquè demostra que al Govern d'Espanya (que controla TVE) --sabem que les quatre cinquenes parts dels seus alienats súbdits no s'"informen" llegint premsa sinó veient telediaris-- no li importa que la premsa contradiga les seues mentides emeses per televisió.

Aquesta manipulació vergonyosa i aquesta alienació induïda als espanyols no oels és obstacle el fet que vàries desenes de milers de persones (de tres a quatre) es manifestaren a Donostia en contra d'ETA. S'escau dir que foren molt poques per a una convocatòria UNITÀRIA I UNÀNIM de tots els partits del Pacte d'Ajuria Enea, esbombada per totes les ràdios menys una (Egin Irratia) i per tots els periòdics menys dos (EGIN i EGUNKARIA). S'escau dir-ho i s'ha de dir. Però sense obviar el fet que la nova estratègia repressiva del Govern espanyol del PP aconsegueix treure al carrer, a Donostia, de trenta a quaranta mil persones contra ETA. Perquè és un fet. I un fet polític. Amb conseqüències polítiques.

Entre altres, la de que el secretari general del PSOE a Bascongades Nicolàs Redondo Terreros puga dir la notòria falsedat, la notòria imbecilitat que és ETA i no Madrid o el govern central qui impedeix als ciutadans del País Basc decidir lliurement el seu futur. I la conseqüència que els periòdics espanyols (6) puguen publicar com si fora una declaració atendible aquesta cretina afirmació. Que es contradiu frontalment amb l'article 8 de la Constitució espanyola (insòlit en les constitucions democràtiques europees) que resa que: "Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar-ne la seua integritat territorial i l'ordenament constitucional".

O la que un articulista d'EL PAÍS puga afirmar que "només queda el PP com a únic partit capaç de liderar moralment els bascos en la seua resistència contra la coacció etarra. Cal, doncs, que els bascos donen el seu vot majoritari al partit de Mayor Oreja". (7)

I com a conseqüència política d'un altre signe, aquests trenta o quaranta mil manifestants antiETA sumats per tots els partits polítics del Pacte d'Ajuria Enea el dissabte 13 a Donostia, van provocar un major estímul perquè el MLNV sobrepasse llargament aquesta quantitat en la seua manifestació de protesta per la condemna a la seua Mesa Nacional. Convocada per al pròxim dissabte 27.

Que s'ompliran els carrers de Bilbao. Perquè la gent del MLNV no se'n refia dels invasors. Vinguen o no amb regals o amb tortures.

Justo de la Cueva

(2) Justo de la Cueva: L'escisió del PNB. EA, HB, ETA i la deslegitimació de l'Estat espanyol a Euskadi Sud. Txalaparta, Bilbao 1988, pàgina 198.

(3) LA VANGUARDIA: "Els espanyols rebutgen els indults i l'apropament de presos etarres. Tres de cada quatre enquestats veuen just que la direcció d'HB siga a presó", en el número del 13 de desembre de 1997. Edició telemàtica a Internet.

(4) Mariano Ferrer, Pedro Ibarra i Ramon Zallo: Idees que avancen, a EL MUNDO DEL PAÍS VASCO del divendres 12 d'octubre de 1997, pàgina 10.

(5) Vegeu a EGIN: Milers de persones a Donostia, a Egin en el número del diumenge 14 de desembre de 1997, pàgina 13, primera columna, tercer paràgraf.

(6) EL MUNDO DEL PAÍS VASCO: Redondo diu que és ETA "qui impedeix decidir lliurement el futur", en el número del 15 de desembre de 1997, pàgina 10. Manu Rueda: El PSE diu que "és ETA i no Madrid" qui impedeix la societat "decidir el seu futur" a EL CORREO ESPAÑOL del número del 15 de desembre de 1997 en la seua edició telemàtica a Internet.

(7) Enrique Gil Calvo: Col.laboracionisme, a EL PAÍS del número del 15 de desembre de 1997, de la seua edició telemàtica a Internet.